«Aquí reposen
les restes d’una criatura
que fou bella sense vanitat,
forta sense insolència,
valenta sense ferotgia,
i va tenir totes les virtuts de
l’ésser humà
i cap dels seus defectes»
Lord Byron (epitafi al seu gos)
La meva estimada Irina…
Amb els ulls més bonics que he vist mai, la transparència del seu blau arribava a la seva ànima, ulls de cel que miraven pero no hi veien.
Tan llop… de mirada freda però de cor calent. Caràcter captivador, feréstec i independent fidel a una bona genètica dels seus antecessors directes, alhora que propera, afable, dòcil i fidel per l’esperit de gos. Fa mal fins i tot de pensar-la…
Pintar la Irina ha estat una de les coses més boniques que he fet mai en pintura, grisos i blancs i tota una ampla gamma de matisos han anat formant els reflexos del seu pelatge i per enfosquir algunes àrees de blancs, a l’estil dels quadres flamencs, unes quantes veladures amb vernís holandès!
És un oli sobre lli, 55×38 que m’acompanya des del seu espai i la seva mirada em segueix recordant la puresa dels animals.